Eren
els quatre genets de l’apocalipsi verbal. Feia temps que cavalcaven sense
muntura, com si les bèsties s’haguéssin rendit, fartes d’aventures. Era quelcom
semblant al que ocorre als franctiradors: quan no poden amb els objectius donen
tombs, són brúixoles seduïdes per un imant, embogeixen i deambulen sense destí
per un camp magnètic.
Per tal d’esquivar aquella costa avall, es reunien
quasi cada dia a la cafeteria Savoia, a les Gavarres. Aquell pòquer tan humà
era format per tres periodistes i un escriptor. Els primers: Mateu Alemany,
àlies Kapuscinski o Kàputx, que va perdre la feina per fotre el nas en un
viatge a Xina de polítics i empresaris, entre ells el batlle de Valls i
l’expresident de la Cambra de Comerç de Tarragona, i ara candidat a alcalde;
Nando Gallart, condemnat a l'atur per detallar les misèries d’un tal Santos
Fèlix, editor del diari La Tribuna de
Tarragona, i Jorge Jurado, que es va quedar sense treball per captar i
descriure la ferum que brollava del ventre de la Diputació Provincial, de les
inversions a l’estranger (a l’Argentina, concretament) de la Autoritat Portuària,
i dels cabals públics que circulaven pel Ajuntament tarragoní i acabaven en
mans privades. El titular de l’avortat reportatge: 'Ni un pam de net'. La
darrera peça, el novel·lista Amador Sandaño, era de Buenos Aires i li agradava
més fer volar coloms i beure –tot tipus de libacions alcohòliques- que narrar.
El Savoia els va atreure des d’un començament perquè
els recordava, encara que sembli estrany, un llibre mític, 'Històries del
Savoy', d’un tal José Luis Alvite que, com va dir algú, “amb les seves frases
podies fabricar un misto per encendre una cigarreta” (1). Y… tots fumaven.
Escarxofats en un confortable sofà i en butaques
dignes de Ca Clols, aquells xafatolls organitzaven al capvespre, quan la soledat
els angoixava, tertúlies remullades amb generosos dry Martini i gin tonics.
El combinat a assaborir depenia de si estava ennuvolat o lluïa el sol.
Aquell divendres plovia, així que optaren per
la ginebra amb tònica. Kàputx va proposar per començar dialogar sobre
literatura, sobre novel·la negra, i es va treure de l’atrotinada gavardina
crema -una deplorable imitació de les de Humprey Bogart- 'L’amant xinès'. Tots havien
llegit l’obra, era la condició sine qua
non prèvia al debat.
Per un instant, van coincidir Kàputx i Amador.
Van mirar una noia que es dirigí a la barra. Aquell cul, cenyit per uns texans
vermells, gairebé els va fer perdre l’oremus.
-Òndia,
quin monument -se li va escapar a
Sandaño.
-No
siguis fetiller, mustinot. És una
inspectora dels Mossos d’Esquadra que no es talla ni un pèl. Ja et veig a la cangrí, gorrinet –matisà Kapuscinski que
la coneixia des de feia anys, encara que no íntimament.
Vinga, carallots,
iniciem la missa –va intervenir Jorge Jurado que no havia aconseguit enterrar
el to de director del setmanari Tarraco Exprés, ni que ara només fos un
simple prejubilat raonotes.
-A mi, l’historia
que explica l’Aritzeta em sembla interessant. S’ajusta a l’actualitat, té en
compte paisatges, situacions i circumstàncies molt versemblants. Es allò que valtros en diríeu “realficció”, cony, i sovint
qui ho intenta no se’n ensurt.
-A més, ella té pebrots, ja que també es una
narració de denúncia –va reblar Sandaño.
-I fixeu-s’hi, parla del Fortí de la Reina,
del Cementiri dels Anglesos o dels Jans, de Barcelona World, de la florentinada aquesta del Castor i els
seus cagallons sísmics, de la manca de pesca, de Càritas… i, ah, de la antiga
caserna de l’avinguda de Catalunya que, ves per on, va formar part de la meva adolescència
–subratllà Kàputx.
-Però
tu no ets de Reus, salitraco? – ficà cullerada
Jurado.
-Sí, xon,
però al voltant d’aquelles instal·lacions militars hi havia uns quants
puticlubs, bé, llavors en dèiem barres americanes. El Chaplin i el Kioto n’eren
dos, i de categoria, no com els de la Part Alta que semblaven enganxats amb
saliva dejuna.
Sempre ha de sortir el putiferi, els lloros, els baixos del bacallà –es queixà Jurado.
-Doncs, ja posats i furonejant sota faixa, jo
trobo a faltar sexe en 'L’amant xinès'. No es folla, hi ha un cop que la Mina
Fuster recorda que va fer l’amor, no que va cardar. I, sobretot, hi manca violència,
perquè, xecs, es un relat de crims –recalcà Amador.
-Es cert, a mi també m’ha xocat. L’autora, en
un conte que es deia 'L’assassinat de la venedora de cupons', aconsegueix
descripcions d’una brutalitat entranyable, perdoneu-me l’oxímoron, i aquí em fa
l’ impressió que es reprimeix- deixà anar Nando.
-El llibre m’ha agradat. Un ritme, al principi
lent però després vertiginós, i tot amanit amb detalls secundaris però
encertats, enriquidors de l’argument principal. L'escena de la mare de la Mina
a la terrassa del apartament de Cambrils, esperant els fantasmes de la nit i
amb la seva filla abatuda per la certesa de “no saber què fer quan una persona
que viu sola es fa gran”, em va emocionar. No podia dormir, em vaig estirar al
llit pensant que jo era aquella jaia –confessà Kàputx, un home no tan dur com
li agradava aparentar.
-Ep, jo
el que també valoro és la força i el potencial d’algunes expressions. Vaig
anotar: “Parets de color d’escopinada seca”; “veu poderosa que rascava com un
paper de vidre”; “bigoti de mariscala com la Frida Kahlo”, i, “li havia de
treure les paraules de la boca com si li arranqués un queixal –assegurà
Gallart.
-Au!, també hi ha sentit de l’ humor. Sinó, a
que ve la ciutat subterrània per on andareja l’ Olga Xirinacs?. Teniu al
caparró que en els anys setanta ja parlava de aquell món d’ombres Joan Piqué,
el Piquirrasqui, l’amo de la taverna Las Flores, aquell brètol entranyable que
venia periquitos als quals pintava les plomes i que s’amagava quan, al poc
temps i després de destenyir-se els ocells, el perseguien les clientes
indignades per l’estafa?- comentà en Jurado.
-Vatua, hosti
tu, hi ha una cosa que heu ignorat i que és clau: tot esdevé en aquest territori
marginat format per les comarques. Calia una operació quirúrgica: deixar de
banda Barcelona com a marc. Sortir per un cop del puto “cap i casal” –esbufegà Nando Gallart.
-Dallonses,
a mi em va encantar la banda sonora. Tot i que la Amy Winehouse, aquell monyo monya que va rebentar en un delirium
tremens letal, ja sortia a la narració de la Once, la de l’homicidi del cuponazo – es va vanagloriar Sandaño.
-I es van fer les vuit, les nou i les deu. Va
arribar el moment de pactar el volum que diseccionarien, hàbils cirurgians dels
mots, el mes vinent. En aquesta ocasió no va caldre discutir. Seria “Poeta
Morta” de Patricia Heras, la Patri, aquella xicota de pentinat de tauler de
escacs, celles poblades i somriure melangiós que abominava del Papà Estat i que
es va suïcidar al no suportar la presó després de ser sentenciada per uns fets
que no va cometre.
Una mica engatats, com pirates a l’abordatge,
van assaltar el bus. Després, lo de quasi sempre. A cap li entusiasmava tornar
a casa, anar a la jóc. Sense dir-se
res i assedegats enfilaren cap als bars. El periple fou el bordell Montevideo,
El Cau, El Candil, el J.B i, ja de matinada, el Tòtem, on els va caure la vena
i van descobrir que eren invisibles per les dones, un peatge dolorós que havien
d’abonar per haver arribat a certa edat.
En el Balcó del Mediterrani, asseguts a la
gespa i sota la presència intimidant de Roger de Llúria, Gallart anuncià que
tenia in mente una historia sobre un
crim, el de l’Antonio també conegut com 'L’home del temps', un indigent del
Catllar que fou testimoni d’un robatori i el van apedregar i apallissar fins
que li sortí l’ànima per la boca mentre escopia les dents i, desfigurat, fou
localitzat en una caseta de la Renfe, tocant a les vies del tren (2). Sandaño
va proposar realitzar un volum col·lectiu amb una selecció de contes policíacs que
podrien editar Silva, Arola o Llibres del Delicte. Fins i tot sabia com es diria:
'Ells sempre maten'.
El mar abraonat, furient, udolava allà a baix.
Van guaitar. Callats, muts. Les veus interiors, aquells polissons sarcàstics i
cruels que els eixordaven en una època, s’havien apagat. El silenci es convertí per uns segons en una pàtria
pesada, avorrida, malastruga, com la imperial i blavosa, aquella de la hissada
matinal de bandera sota els sons del himne nacional. La foscor atemoria. El
sobtat esgarip del Kàputx els va estremir. Jurado, trasmudat, murmurà: “Per
nosaltres el dolor és tendresa” (3).
Ferran Gerhard, Tarragona, 3
de febrer de 2015
1 Juan Tallón, El
País, 20 de enero de 2015. 2 Episodi que
m’explicà Yolanda Tarrés Capdevila el 30 de gener de 2015. 3 Jaime Gil de
Biedma: “Para nosotros el dolor es tierno”.
Posted in: